Reescrius el camí de tornada a casa vencent la ironia d’intentar trobar el cel entre les teves pròpies petges. Els núvols s’escolen dins de carrerons que semblen ferides sense sutura, i la vida es converteix en un rebombori d’ocells a la copa d’un arbre, mentre les seves fulles decideixen viatjar entre el desordre dels teus cabells i els somriures prenen la direcció de les teves passes. Un xiulet melodiós distreu la teva ruta, et gires i el veus... l’home distret que sembla tenir-ho tot sense haver guanyat res, que camina despreocupat amb les mans a la butxaca, com intentant empresonar-hi dins les preocupacions i que et saluda amb un ‘bona tarda, senyoreta’, que tot i semblar-te desconegut i aliè et fa somriure. Ells juguen i tu ja te n’has oblidat, un dos tres pica paret: el món es congela, però a la plaça tothom sembla haver trobat el seu propi univers. Encens l’última cigarreta i es converteix en un nou còmput per mesurar el temps. Xocolata! Inhales, exhales i el fum difumina l’horitzó. Les lletres amenacen amb desaparèixer i la punta del peu esdevé l’assassina de la seva agonia. Tant de bo existissin soles resistents als dies lletjos, tant de bo poguéssim aixafar les pors perquè mai ningú sabés tornar-les a encendre.