a tu, personaimportant a la meva vida!

I sí… potser sí que necessito dir-te alguna cosa, però no et creguis... és simple, fins i tot crec que pots entendre-ho com un joc. Posa per cas que et demano que si ets feliç, riguis fins que et tremoli l’ànima;  que no et trontolli mai la veu si el que vols és dir t’estimo o  que gaudeixis de cada abraçada quan les coses podrien anar millor. Que miris el cel, sense témer que pugui ploure i el sol, sense haver d’arronsar el front i entornar els ulls; que dubtis de si dos i dos són quatre, i t’ennueguis fent glops a una tassa de cafè... posa per cas que et demano que cridis quan vulguis trencar silencis i callis si encara et queda temps.

Només vull que t’emocioni el vibrar de les cordes d’una guitarra, i que t’ompli de llàgrimes als ulls, l’excés de gas d’aquella Coca-Cola; que cada vegada que el dit petit del peu tingui una trobada inesperada amb qualsevol moble de la casa, et faci riure de l’absurd de viure ensopegant.  Fàcil, oi? Potser et demano que improvisis ritmes amb el botó dret del ratolí o que trobis la pinça vermella entre un cubell d’agulles de fusta.

I potser necessito que em prometis que ho faràs, que gastaràs el temps en viure, que aquest 2012 seguiràs sent TU, que no penses marxar enlloc. Proposo qe brindem, pels qi han plorat, rigut, saltat, cridat, patit, gaudit, caigut i aixecat, proposo un brindis per tots aquells a qui no se’ls esgoten les ganes de trobar el color en escala de grisos. 

Però el brindis més important va per tu, que has fet especial algun de tants moments d’aquest 2011.

GRÀCIES i FELIÇ FINAL i INICI D’ANY. 

(Voldria dir, o dir-me, o potser simplement parlar sense dir res. Voldria racionalitzar els segons i deixar que els minuts estigmatitzessin el brunzit de les hores. Voldria escriure sense frivolitzar el meu traç... i dir, dir-me, o potser parlar sense dir res.

La indecisió del mar que marxa i torna ja té sentit, i el vaivé del vent, i l’aire, i el fum d’una cigarreta mal apagada que embafa somriures envasats.

El món m’oblida, potser perquè jo ja no el recordo i m’embriaga la ignorància esquizofrènica dels somnis. És una sensació estranya, de ditets fent camí tot surant en l’horitzó, de mirades perdudes entre el sucre del cafè, d’excés de diòptries en el cristal•lí de la meva pupil•la, emboirada per cadascuna de les seqüències circulars de les dues agulletes que empren la intimitat dels ‘en punt’ per xiuxiuejar-se quarts i meitats d’hora.

Li diuen pavelló auditiu – selectiu -, a aquell que ha après a escoltar sempre les mateixes melodies en diferents tessitures, a emmagatzemar forts i fluixos de mil intensitats que saben distreure’s en l’eufemisme d’un clàxon passatger.

Aparentment potser no pot semblar-ho, però tot ha trobat les engrunes de sentit que algú havia escombrat sota la catifa. Pluges d’incoherència, d’il•lusions incongruents, d’una felicitat conformista. Les meves petges llisquen sobre tolls de rajos solars esmorteïts i disfressats de l’endèmica realitat de viure, sabent aquella història de que algun dia moriré. Ara per ara, és el temps de veure desaparèixer parts de mi, com s’escolen entre els núvols esquinçats sense poder fer-hi res. Es tracta d’adaptar-se a les bandes sonores, a les escales de la menor i als tons i semitons, perquè algun dia el piano deixarà de sonar i les partitures es convertiran en il•legibles.

A molts els agrada etiquetar els p.u.n.t.s. f.i.n.a.l.s, jo potser prefereixo viure entre parèntesis. Com deia, voldria dir, o dir-me, o potser simplement parlar sense dir res.)

21. i GRÀCIES.

Ayer intenté trazar el límite con la realidad, encontrar un horizonte bajo el que refugiar un sueño sin aspirar a que fuese nada más. Ayer reseguí el metrónomo de sus parpadeos con los dedos, estigmatizando esa irresoluble capacidad de suspirar en momentos complicados.

Ayer olvidé recordar mi cuenta pendiente con los sueños frustrados, por no encontrar el momento idóneo en el que abrir los ojos. Y huí. Huí de cualquier impulso irrefrenable que me obligara a crecer; del tiempo i del espacio, dejándome llevar, simplemente, por los acordes que desdibujaba el aire i que conseguía entrelazar entre el acelerado resbalón de las agujas del reloj de la cocina.
Y ayer fue el último día en que decidí recordar todos y cada uno de los motivos que me llevaron alguna vez a entornar la puerta de las dudas; abrí el gas y las ahogué. 

Hoy quiero desahogarme, quiero vomitar todo lo que no supe entender ni quise asumir, quiero empezar a definirlo, a ponerle nombre, a, simplemente, dejar de huir tras las sonrisas. Hoy quiero encontrar ese punto en el que se cruzan lo que sientes con lo que quisieras sentir, las mil verborreas útiles para definir la felicidad y los intentos desesperados de no poder evitar caer en la tristeza cuando no se pisan las aceras.

Me encantaría dejarlo todo atrás, o atreverme a mirar para adelante, sonsacar valor de entre los huequecillos que desdibujan las nubes, para decir lo que sabes que quiero decir y escuchar lo que de sobras conoces que quiero escuchar. Me encantaría encontrar mil conexiones que nos llevaran a cualquier otra parte, a cualquier otro espacio donde el miedo fuera enterrado junto a la cobardía, donde nada fuera más sencillo pero, aún así, contigo resultara más fácil… Me encantaría hacer desaparecer las dudas, armarme de eso que llaman valor, y sostener los interrogantes, pero esta vez, batallando por encontrarles alguna respuesta.

Hoy necesito un abrazo, un latido cercano, un suspiro al oído… Hoy, sencillamente, quiero desahogarme, quiero vomitarlo todo.

Podria demanar-te que em xiuxiuegessis , estesa a l’herba humida, els secrets que amaguen les maduixes, que em deixessis fer encabir mil motius al palmell de la mà dreta, que reinventessis la fragilitat de les bombolles de sabó. Podria demanar-te aixopluc quan fa sol, sentir els teus talons, quan vas descalça, un badall a tres quarts de cinc.

Podria demanar-te el darrer esternut del refredat, o una mossegada absurda al llavi inferior… fins i tot podria demanar-te que entenguessis aquella sensació de perdre’s en un calidoscòpi.

Podria demanar-te pessigolles a l’orella, melodies de rock a viva veu, sugus de pinya amb paper blau… un somriure, que obliguessis a parpellejar els teus ulls.

O simplement… podria demanar-me valor.