(Voldria dir, o dir-me, o potser simplement parlar sense dir res. Voldria racionalitzar els segons i deixar que els minuts estigmatitzessin el brunzit de les hores. Voldria escriure sense frivolitzar el meu traç... i dir, dir-me, o potser parlar sense dir res.

La indecisió del mar que marxa i torna ja té sentit, i el vaivé del vent, i l’aire, i el fum d’una cigarreta mal apagada que embafa somriures envasats.

El món m’oblida, potser perquè jo ja no el recordo i m’embriaga la ignorància esquizofrènica dels somnis. És una sensació estranya, de ditets fent camí tot surant en l’horitzó, de mirades perdudes entre el sucre del cafè, d’excés de diòptries en el cristal•lí de la meva pupil•la, emboirada per cadascuna de les seqüències circulars de les dues agulletes que empren la intimitat dels ‘en punt’ per xiuxiuejar-se quarts i meitats d’hora.

Li diuen pavelló auditiu – selectiu -, a aquell que ha après a escoltar sempre les mateixes melodies en diferents tessitures, a emmagatzemar forts i fluixos de mil intensitats que saben distreure’s en l’eufemisme d’un clàxon passatger.

Aparentment potser no pot semblar-ho, però tot ha trobat les engrunes de sentit que algú havia escombrat sota la catifa. Pluges d’incoherència, d’il•lusions incongruents, d’una felicitat conformista. Les meves petges llisquen sobre tolls de rajos solars esmorteïts i disfressats de l’endèmica realitat de viure, sabent aquella història de que algun dia moriré. Ara per ara, és el temps de veure desaparèixer parts de mi, com s’escolen entre els núvols esquinçats sense poder fer-hi res. Es tracta d’adaptar-se a les bandes sonores, a les escales de la menor i als tons i semitons, perquè algun dia el piano deixarà de sonar i les partitures es convertiran en il•legibles.

A molts els agrada etiquetar els p.u.n.t.s. f.i.n.a.l.s, jo potser prefereixo viure entre parèntesis. Com deia, voldria dir, o dir-me, o potser simplement parlar sense dir res.)

21. i GRÀCIES.