I sí… potser sí que necessito dir-te alguna cosa, però no et creguis... és simple, fins i tot crec que pots entendre-ho com un joc. Posa per cas que et demano que si ets feliç, riguis fins que et tremoli l’ànima; que no et trontolli mai la veu si el que vols és dir t’estimo o que gaudeixis de cada abraçada quan les coses podrien anar millor. Que miris el cel, sense témer que pugui ploure i el sol, sense haver d’arronsar el front i entornar els ulls; que dubtis de si dos i dos són quatre, i t’ennueguis fent glops a una tassa de cafè... posa per cas que et demano que cridis quan vulguis trencar silencis i callis si encara et queda temps.
Només vull que t’emocioni el vibrar de les cordes d’una guitarra, i que t’ompli de llàgrimes als ulls, l’excés de gas d’aquella Coca-Cola; que cada vegada que el dit petit del peu tingui una trobada inesperada amb qualsevol moble de la casa, et faci riure de l’absurd de viure ensopegant. Fàcil, oi? Potser et demano que improvisis ritmes amb el botó dret del ratolí o que trobis la pinça vermella entre un cubell d’agulles de fusta.
I potser necessito que em prometis que ho faràs, que gastaràs el temps en viure, que aquest 2012 seguiràs sent TU, que no penses marxar enlloc. Proposo qe brindem, pels qi han plorat, rigut, saltat, cridat, patit, gaudit, caigut i aixecat, proposo un brindis per tots aquells a qui no se’ls esgoten les ganes de trobar el color en escala de grisos.
Però el brindis més important va per tu, que has fet especial algun de tants moments d’aquest 2011.
GRÀCIES i FELIÇ FINAL i INICI D’ANY.
