És complicat ser conscient d’allò que suscita una inconsciència. Tenir clar que estem vivint com a estadi temporal de la nostra existència, perquè avui ens ve de gust viure, que per morir no ens faltarà temps. És complicat entendre perquè caminem endavant, si algun dia haurem de recular, que lluny del que volem creure, som origen i no destí, i que disfressem de llibertat tot allò que ens atrevim a expressar, quan en realitat no som més que preses del nostre subconscient.

És complicat viure i ser conscient d’estar-ho fent, comprendre que darrere de cada paraula, de cada gest i de cada crit, es dibuixa una història que ningú pot escriure per nosaltres, malgrat que mai ens hagin ensenyat la manera adient d’agafar la ploma. Masses vegades m’ha relliscat de la mà, m’ha tremolat el pols o he caigut en el parany d’escriure en un quadern de notes, paraules que no eren meves; Al cap i a la fi.... masses vegades he edulcorat el meu cafè amb un únic sobre de sucre, quan tothom sap que el cafè amb llet es pren amb dos, ni un, ni tres: dos.

I aquest és l’equilibri que no he après a cercar, la incongruència d’aspirar a ser feliç sent incapaç de definir-ho, creient ser partícip d’aquesta inconsciència de la que no he après a ser conscient.